Relat: Qüestió de mides II

Imatge: Fira del Vi, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

No havia passat una setmana des que aquells dos, l’alt i el borratxo, havien vingut a comprar el porró mida XXL, que van aparèixer per la porta de la botiga una parelleta amb un cert… glamur, com si diguéssim. Ell tenia més de cinquanta anys; vestia amb roba elegant, i duia un Rolex que, inevitablement, feia que et fixessis en aquella mà gran i ferma que no tenia pinta d’haver-se embrutat mai. Penjada del seu braç, la noia que l’acompanyava, que no arribava als trenta, s’havia entatxonat dins d’un vestit un parell de talles menys del que tocava, i exhibia una pitrera descomunal que amenaçava amb alliberar-se sobtadament amb el conseqüent estrall que significaria per les preuades ceràmiques i vidres del meu establiment; per ser francs, també vaig patir pel meu rostre, que quedava als escassos setanta centímetres del taulell que ens separava. No pregunteu si era rossa o morena, alta o baixa, perquè no recordo res més. Vaig mirar de reüll a la dreta, per comprovar si la Carme continuava posant preus a la mercaderia que ens acabava d’arribar. I sí. Hi era. Però no marcava res. S’havia alçat i, dreta, les mans als malucs, em va preguntar si els atenia ella. De fet, més que una pregunta era una ordre. Els vaig dirigir un mig  somriure que em van tornar amb escreix, mostrant les dents blanques i lluents de qui deixa mig sou a cal dentista. La Carme em va substituir i jo vaig tornar, divertit i encuriosit −què podria voler una parella com aquella a la nostra botigueta?− a la meva base d’operacions de la rebotiga, des d’on controlaria la transacció.

 Volien un àmfora per regalar als pares de la noia. Pel rebedor de la masia. Però d’estil romà, eh? I a poder ser, decorada. Ah, no, aquesta sanefa no, que la mare no és de marrons. I la Carme que buscava una amb tons daurats. Però tampoc aquella –¿oi que no, amorrr?− que era una pel llampant. N’hi va mostrar cinc o sis més de diferents tonalitats i dibuixos, i, cada vegada que la pubilla s’inclinava sobre el taulell per examinar els exemplars, les tetes assolien un mil·límetre més d’independència, i deixaven l’escot palplantat, sense la seva principal atracció; visca la República del Mamellam!, pensava jo. Finalment, la Carme va entrar a buscar la més gran i lletja que teníem, una mola que no havíem aconseguit vendre en set anys. Els va fascinar. I els va prometre que els hi portaríem amb la furgoneta l’endemà mateix.

 Quan van marxar, la meva dona va entrar a la rebotiga i em va mirar.

 −Què? −va dir.

 −Res. De nou, era qüestió de mida. No?

 Aquella nit vaig dormir al sofà.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari