Relat: Runes

Imatge: Palau Moy, enderrocat el 1936. ACAP.Fons: Ajuntament de Vilafranca.

Ell sortirà del despatx una mica més d’hora per poder passar per la joieria.

Aquest anell serà un nou inici, un deixar enrere tots els silencis i desacords, el desig de reconstruir el palau que van dissenyar bes a bes, promesa a promesa, quan encara estaven malalts de joventut i optimisme. Li dirà que ha reflexionat. Que l’altre dia la va observar mentre dormia i li va costar reconèixer el cos estimat de la seva dona; que la va trobar més bella que mai però que hi havia quelcom de diferent, i va tenir la sensació que s’havia perdut alguna cosa. Que des de llavors no pot deixar de pensar en el seu somriure, que té ganes de celebrar que continuen junts qualsevol dia, qualsevol moment. I ho farà mirant-la als ulls, fent  veure que no nota que els té inflats de plorar, com sempre, darrerament. La compensarà per tant de temps mort amb una aliança amb la vida.

Ella haurà cancel·lat les visites de la tarda per poder anar al metge.

Arribarà a casa tres hores abans que ell amb un sobre a la butxaca que dipositarà al darrer calaix de la tauleta de nit, perdut entre la roba interior sexy que fa segles que no llueix. Es posarà el pijama i intentarà dormir, però no ho aconseguirà. Recordarà el dia del seu casament, els somnis impresos en els pètals de rosa amb què es banyaren aquella nit, el palau per viure-hi que van dissenyar carícia a carícia, fita a fita. Sortirà del llit, l’esperarà asseguda al costat de la finestra i, tot d’una, s’aixecarà per tornar a vestir-se per no sentir-se tan vulnerable, i, mentre ho faci, no pararà de plorar, com sempre, darrerament. Voldria compensar-lo per tot allò no dit amb un sobre que portés millors notícies que les que ha amagat, momentàniament, entre els lligacames del passat.

Ell entrarà content i nerviós a la sala d’estar. Reconstruiran.

Ella voldrà retenir més que mai la seva mirada alegre. Runes.

Ell li proposarà un futur lliure d’absències.

Ella, que ja no hi serà, vessarà llàgrimes per una presència que arriba tard.

Ell li oferirà l’anell.

Ella enretirarà suaument la caixa folrada de vellut negant el brillant que s’hi amaga, perquè tot és fosc.

Per què?, demanarà ell, confós.

Estic embarassada, respondrà ella.

Ell recularà durant un segon, aquest no era el tracte.

Ella sabrà què pensa i l’hi aclarirà. No és teu.

Ell mirarà l’aliança a càmera lenta.

I de qui és?

D’un error. Del no res. Del buit.

Ell no tornarà a estimar mai més amb tanta intensitat.

Ella tampoc.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari