Relat: Tic…

Imatge: Rellotge de Cal Nogués al carrer d’en Coll. ACAP. Fons Tothom.

Tac.

Mira per la finestra com marxa la Beth. Sospira. Avui s’estrena el ballet. Du recollit el cabell amb tot de trenes entrellaçades. Hi té traça, a l’hora de pentinar-se; i fa molt que va deixar de necessitar la seva ajuda per fer-ho. Quan desapareix de la seva vista, torna al sofà i pren el llibre. Però no l’obre. El deixa reposar sobre la falda i somriu mentre recorda la mare intentant fer-li un monyo amb aquelles agulles del dimoni que se li clavaven: “Estigues quieta, pallussa!”

Tic.

Però no en sabia, d’estar-se quieta. I, quan en va fer setze, es va tallar els cabells com un xicot. La mare i les amigues van posar el crit al cel. Però desempallegar-se de la cabellera fou un deixar enrere la nena que havia estat, un acte de rebel·lió que la va fer extremadament atractiva pels nois. S’hi va deixar dur, per la popularitat, fins a l’extrem de fer coses que… si la Beth fes… vaja. Millor no pensar-hi. Obre el llibre i deixa el punt sobre la taula, al costat de les ulleres d’en Pere.

Tac.

L’estimat Pere. Aparegué de sobte, amb la mirada melangiosa i la mania de transformar les coses més insignificants en poemes. Sense gaires escarafalls, entre cafès al bar de la universitat, tot xerrant de lletres i filosofia, va aconseguir temperar-li la prepotència de la primera joventut, quan la pell tibant i el riure fàcil et semblen suficient moneda per pagar cabassos de futur. Pren les ulleres i les hi neteja suaument amb el voraviu de la faldilla.

Tic. Tac.

Quan va arribar la Beth i ella es desesperava perquè no menjava; quan van canviar-la d’escola i no s’hi adaptava. Quan es va palpar un bony al pit; quan es va quedar calba, com si la vida volgués tornar-li l’atreviment de voler ser diferent quan era joveneta, no volies cabell curt? Doncs apa! Sempre, sempre hi ha va haver en Pere amb una carícia, una paraula, un plor compartit. I, ara que la nena se’ls ha fet gran, sensata i bona persona, i que l’ombra de la malaltia s’ha esvaït, ell encara hi és. Escolta com pica les tecles de l’ordinador, immers a la seva novel.la, i pensa que és la música més dolça. Però… ja està bé de records.

Tic. Tac.

S’ha de vestir per anar a veure el ballet. Es despulla davant del mirall. Arrugues als ulls.  Els pits asimètrics. Passa les mans per la cintura absent i es deté als malucs amples. Les natges, de perfil, fa molt que van decidir deixar-se anar. Les cames solcades per rierols violacis. S’allisa els cabells, llargs com quan era una nena. I pensa que en seria, d’agradable, deixar-se pentinar, ara, per sa mare.

Tic, tac, tic, tac, tic, tac.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari