Relat: Tot allò que perdem

Casa Torrents i Solé, més coneguda com Ca l’Enriquet Sardà; enderrocada el 1976. ACAP. Fons històric de l’ Ajuntament de Vilafranca

S’asseu a la terrassa i demana un tallat a la cambrera. Descafeïnat. Si no, no dormirà. Encén una cigarreta i es dedica a observar els cotxes que s’aturen al pas de vianants i les persones que el travessen, alienes a les inquietuds, els objectius, els desitjos dels altres,  cadascú amb les seves cabòries. Arriba el tallat. Hi tira el sucre i remena. Remena. Quin garbuix… Tot plegat fet amb la millor de les intencions. S’estima la Núria, molt. No volia fer-li mal, tot el contrari. Què hauria fet ella al seu lloc? No ho sap. I, tal i com estan les coses, és una pregunta que quedarà, probablement, sense resposta. Feia dies que no li responia les trucades ni els whats. Avui s’ha decidit a visitar-la i gaire bé es mor quan en Dídac ha obert la porta. Han tornat? No ho pot entendre. Amb posat altiu i un mig somriure de cínic que no li coneixia, li ha dit que la Núria no la vol tornar veure, i li ha recomanat que pari més atenció a la seva vida i deixi d’immiscir-se a la dels altres. Desgraciat… El va veure. En aquella discoteca a Barcelona, el va veure i punt. S’estava fotent el lot amb un bombonet que no devia tenir més de vint i cinc anys. I, per més seguretat, va cridar el Pol i li va demanar que se’ls mirés i que confirmés que no estava boja. Era ell. Just la nit abans, la Núria li havia dit que en Dídac estava a un congrés a Madrid, i que ella aprofitaria per anar a Girona amb els nens, a visitar la germana. Recorda aquella tarda, quan, unes setmanes després, atordida pel remordiment, li va confessar el que sabia, allà, en aquella cafeteria acabada d’inaugurar a la qual no hi pensa tornar mai. La seva cara pàl·lida, les celles arrufades, els llavis entreoberts, totes les preguntes que va fer, sense dir ni un mot, per a les quals no tenia resposta, per què? Des de quan? No m’estima?, i la única per a la que sí en tenia, n’estàs segura? Sí, ho sento. Sí!

Mira el rellotge. En cinc minuts tindrà aquí en Pol. Apura el tallat i demana un altre. A l’altra banda del carrer  hi ha l’edifici que la Núria tan criticava, una mola de formigó que van construir als anys setanta després d’enderrocar una casa d’època preciosa, segons ella. Enyora la seva amiga. Han passat dos mesos, no l’ha tornat a veure i no sap si la veurà. Li dol. Per més ferm que sembli quelcom…

Avui hi és, demà no.

Veu el Pol que camina en direcció a ella pel carrer de Sant Joan. Somriu. Decideix gaudir al màxim de la seva presència.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari