Relat: Tot caminant

Imatge: ACAP, Fons Tothom – Jordi Valls

Ella va néixer sense ales. En aquella època no s’estilava. Així que tot ho va fer a peu.

Va caminar per l’interior de la petita escola els pocs anys que va dedicar a l’estudi, tot just el temps suficient per aprendre a llegir i escriure. Després ho va fer des de casa fins el camp; allà va fer-se pubilla colrada pel sol, les mans madures pel contacte amb el cep, entendrides per la delicadesa del raïm, i profanes en l’art de fer carícies. Acabava de fer divuit quan va caminar cap a l’altar de la mà del pare per ser entregada a un altre home que se’n faria càrrec, un bon home que treballava, no anava als bars ni l’estovava, però que tampoc la va ensenyar a gaudir del contacte entre les pells. Amb ell va caminar cap a casa dels sogres i els cunyats, i cap a casa. Cap a la festa major, i cap a casa. Cap al mercat a fer la compra, i cap a casa. Cap la maternitat per parir els seus tres fills, i cap a casa. Cap a ca la Remei a fer un cafetó, i cap a casa. Cap al taller a prendre a cosir, i cap a casa. Cap a l’escola a buscar els nens.  I cap a casa.

Un dia, quan els peus començaven a fer-li mal de tant caminar, va demanar de treure’s el carnet de conduir. I el seu home la va deixar! Li va costar entendre les explicacions però va acabar aprovant l’examen teòric. El pràctic no. De fet, sempre li havien dit, era bastant negada.

Així que va continuar a peu.

Quan el seu home va morir, el seu fill gran va voler vendre la casa familiar i portar-la a viure a un piset nou en un barri emergent. Era bufó, però quedava una mica lluny del centre. Així li ho va dir al seu benintencionat fill abans de la compra. Però ell va fer-li notar que no paraven d’obrir comerços, ja tenien forn i cansaladeria, la resta vindria en breu. I, si mai necessitava desplaçar-se, només calia que li ho digués i ell la duria en cotxe allà on volgués. S’hi va avenir.

Anys després, una tarda, després d’anar a caminar amb la veïna del tercer, es va asseure a mirar un reportatge sobre unes àligues del sud de la Xina. Va aguantar la respiració un instant mentre admirava la forma de planejar de les aus i, tot tancant els ulls, va imaginar com seria notar el vent a la cara i la ingravidesa. Per un moment va desitjar que algú li cosís, li enganxés, li cargolés unes ales. Però de seguida va pensar que li faria mal l’esquena. Que no podria resistir aquell pes.

Ella va néixer sense ales. La seva vida s’havia de recórrer a peu.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari