Relat: Tot sota control

Imatge: soldat de guàrdia davant de l’antic quarter militar. ACAP. Fons: Miquel Rota.

Amb dificultat, la Sònia obre un ull. Llum a finestra. Obre l’altre. I, d’un bot, surt del llit. És de dia! Comprova l’hora. Havia aturat l’alarma. Es dutxa, però no té temps de maquillar-se. Arriba a la clínica deu minuts tard; la màquina de fitxar no perdona. Deixa la bossa al vestuari i es col·loca la bata. Al passadís, la cap de servei l’atura; li recorda la importància de ser puntual i li suggereix que tregui el llaç groc de la solapa; aquí no venim fer reivindicacions. La Sònia es fixa que ella en porta un de lila, tanmateix no diu res. Ja semblava que la deixava en pau, però hi torna; que fa mala cara, diu; els clients esperen que els seus nutricionistes, que, sense dubte, s’alimenten d’allò més bé, tinguin aspecte de salut: demà, maquilla’t. Assenteix.

Surt de la feina deu minuts tard, per compensar. Té hora al metge. Hi arriba just. Li explica els seus problemes amb la pell. El doctor li pregunta si és el mateix que li passava fa dos anys. La Sònia ho confirma. Immediatament, rep un esbronc: sap que a la darrera visita no va venir, ni va avisar: ja tenen prou llista d’espera perquè els malalts deixin perdre un espai que podria aprofitar un altre. Demana perdó i marxa amb la cua entre les cames i una recepta de Diprogenta.

Següent parada, el gestor. Mentre espera a la sala, s’entreté amb el facebook. Una amiga ha compartit una publicació d’un imbècil que maldiu dels catalans. Escriu un comentari. Poc després l’esborra: en vuit minuts l’han insultada virtualment més que en tota la seva vida. Després s’entreté en  eliminar tots els correus publicitaris: màsters en dietètica, restaurants de les rodalies, cases rurals a Girona. Llavors la crida el gestor i li explica que hisenda ha detectat uns guanys de consulta privada que no ha declarat. Ella no en té, de consulta privada, aclareix; va fer tres tardes de la cap, com a favor i, evidentment, les hi va retribuir. Bé. Doncs, per no especificar-ho, ara pagarà una multa.

Ja a casa, truca la mare. Sí, anirà a Girona, sí, amb en Joan, sí, amb el seu cotxe, sí, li dirà que no corri, sí, mare, menjo bé, fins demà.

Després d’un sopar frugal −la societat no tolera el sobrepès−  es disposa a llegir una estona al llit.  Quan apaga els llums, intenta dormir. No pot. L’ofega una angoixa inexplicable. S’aixeca. Comprova que, avui, el veí de davant no espia. Torna al llit. Imagina uns ulls invisibles i amenaçadors que la guaiten.

Quina tonteria! És una dona lliure i independent.

S’adorm. Té malsons.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari