Relat: Un passeig per la muntanya

Imatge: abocador de brossa de Vilafranca, amb la brossa cremant-se, omplint l’antiga pedrera del canyet; 1973. ACAP. Fons Tothom.

En Guillem roman assegut a la butaca; fuma i remena la copa, la mirada perduda, el peu dret colpejant rítmicament el parquet. No veu la Lisa, però sap perfectament què fa pels sorollets que surten del lavabo: el pintallavis quan cau sobre el marbre que envolta la pica, el calaix que obre per prendre el raspall, el cop de porta de l’armari d’on ha tret l’assecador de cabells; un, dos, tres, quatre i cinc segons per pentinar-se, i els dos mil watts d’aquell aparell infernal, motors a punts, preparats per l’enlairament, tot plegat per una cabellera curta i minsa que necessita un parell de minuts per estar eixuta per si sola, quines ganes de socarrimar el cuir cabellut. Dos glops de whisky després, el silenci torna a imposar-se tot just durant un breu instant que la veu aguda de Lisa trenca sense pietat mentre es dirigeix cap a l’habitació.

-Ma mare arriba a les cinc a l’estació. Sigues puntual, ja saps que esperar la posa nerviosa.

No se’n fotrà tant com per saltar a la via, no.

-Sí, vida. No et preocupis. A les cinc, com un clau -respon, els ulls en blanc.

La Lisa entra al menjador descalça, sabates en mà, i s’asseu al sofà per posar-se-les.

-Em sap greu haver de marxar així just el cap de setmana que ve la mare, però…

Traïdora. Amb l’excusa de la feina, tu de gresca. I jo amb la vella.

-Són imprevistos, amor. Me’n faig càrrec.

Parpelleja amb suavitat i glopeja.

-Us he deixat a la nevera filets de tonyina per fer a la planxa. Recorda que la mare el vol al punt, si li cous massa te’l llançarà pel cap. I fes-li amanida, però pensa en no posar-n’hi ni olives ni ceba, no ho suporta -especifica, mentre s’allunya, talonejant, de nou cap a la cambra.

Però quina merda és aquesta? Peix un altre cop?

-Tonyina, vida? Si en vam menjar abans d’ahir…

-Sí, però la mare fa dieta i m’ho va demanar, no protestis tant! Demà la portes a sopar fora, et tries el que et vingui de gust, i llestos -recomana, mentre torna amb la maleta. S’hi apropa per fer-li un petó-. No beguis més.

Només les tres ampolles que em reservo per moments de crisi.

-Ah, estaria bé que la duguessis a fer un passeig pel bosc perquè entri en contacte amb la natura. La pobre, sempre respira aire contaminat -suggereix, ja des de la porta.

-Sí, amor, la portaré a la muntanya, i tant…

-Fantàstic! T’estimo! Fins dilluns!

En Guillem somriu.

-Ves-hi tranquil·la.

Coneix el paratge ideal per la seva estimada sogra.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari